Princep de Pau

Han transcorregut vint segles des de que Jesús, el Príncep de Pau, va venir i els àngels van proclamar pau a la Terra. Però, on hi ha pau? El Nou Testament no diu que els àngels profetitzessin la pau: Varen proclamar pau – pau als homes de bona voluntat vers Déu. La vinguda de Jesucrist va manifestar que Déu era amb l’home i que, per Ell, qualsevol home pot arribar a ser fill de Déu segons el patró de Jesucrist. Aquesta és la revelació cristiana.

Aquells que estan en El Camí tenen forts lligams familiars amb Jesús, la seva pau els marca d’una manera totalment conspícua. La llum del matí està en els seus rostres, i la joia de la vida eterna és dins els seus cors. Allà on van, els homes son glorificats o sanats, o es fan conscients d’alguna necessitat.

Preguntes per reflexionar: Es troba la meva presència marcada per la pau de Crist? De quina manera participo de la pau que Crist va proclamar? Com impedeixo que sigui una realitat?

Cites extretes de The Place of Help, Oswald Chambers © Discovery House Publishers

Veient sense veure

La majoria de la gent no veu el que està malament, per a ells el discurs d’un profeta com Jeremies és un autèntic disbarat. I és que no ens podem adonar d’allò que està malament sense tenir en compte a Deu, és de boixos. Si el pecat és quelcom insignificant i podem predicar la sanitat de les persones i portar-los la pau en qualsevol àmbit, llavors la tragèdia de la Creu esdevé una bestiesa. Viure una vida amagada amb Crist en Déu vol dir que de vegades podem adonar-nos de com són els homes i les dones sense Déu, tot veient-los des de la perspectiva divina, i això també ens porta a la intercessió vicària per ells, encara que siguin ells els que ens mirin amb commiseració.

Netegem de les meves faltes ocultes. Guarda també el teu servent de presumptes pecats. Tant de bo pogués trobar-te dins meu exhibint la teva pau i la teva puresa!

Preguntes per reflexionar: Per què abans de obrar correctament hem de tenir clar el que està malament? Per què és impossible tenir pau allà on el pecat és troba present? Per què és necessària la puresa per obtenir la pau?

Jeremies 6:13-14

Oswald Chambers. Cites preses de Notes on Jeremiah and Knocking at God’s Door, © Discovery House Publishers

Fent neteja

Tan aviat com bé l’Esperit de Déu comences a adonar-te del que veritablement significa: Que s’ha de fer neteja de tot allò que no és de Déu. La gent es sorprèn i diu: «Vaig demanar l’Esperit Sant tot esperant que em portés pau i alegria, però des d’aleshores estic passant un temps terrible «. Aquesta és la proba de que ha vingut, que està rebutjant els «diners» dels “canvistes», és a dir, totes aquelles coses que converteixen el temple en un lloc on és trafica per a la pròpia realització.

Sigues diplomàtic. Sigues assenyat. Comprometeu-vos astutament i ho tindreu tot sota control. En aquestes coses es basa la pau del món. Ho anomenem «diplomàcia». Però, Jesús va mantenir la seva fe en els mètodes de Déu malgrat temptacions molt ben assenyades des de qualsevol punt de vista, excepte del punt de vista de l’Esperit de Déu.

Preguntes per reflexionar: Quina disrupció provoca Jesús a la meva vida? Què ha decidit netejar i tirar? Quina confiança tinc en la diplomàcia?

2 Corintis 5:16-17

Oswald Chambers
Servant as His Lord, © Discovery House Publishers

Pau versus pau

Quan, per la disciplina de la seva guia divina, el coneixem, i ell acompanyant-nos ens dona descans, llavors el temps i l’eternitat es fusionen i és perden en aquesta sorprenent relació vital. La unió no és una contemplació mística, sinó una intensa perfecció d’activitat, no el descans de la plàcida pau de l’estancament, sinó el repòs del moviment perfecte.

L’ànima humana és tan misteriosa que en el moment d’una gran tragèdia, els homes s’enfronten cara a cara amb coses a les que mai varen prestar atenció. En temps de pau, a quants de nosaltres ens preocupa l’estat dels cors dels homes vers Déu? Així que aquestes són les coses que produeixen dolor al cor de Déu, no les guerres i la devastació que tant ens afecta.

Preguntes per reflexionar: En que és diferencien «el descans del moviment perfecte» i la «pau de l’estancament»? De quina manera la pau social i la pau política poden esdevenir enemics de la pau amb Déu?

Oswald Chambers

Cites extretes de Christian Discipline, © Discovery House Publishers

Génesis 17:4

Avatar de CarlesmileEn Tierra Seca

4. El Señor recuerda a Abraham que el pacto que ha establecido es solamente con Él y su descendencia. Y que, por ella será padre de multitud de naciones. De su descendencia nacerá el Salvador del mundo. Aquel por el cuál tantos hombres y mujeres serán salvos, y, por lo tanto, incorporados a la familia de Dios.

Dios renueva el pacto que ha establecido personal y unilateralmente con Abram. En respuesta, Dios solo espera la fe de Abraham. Fe que marcará el camino de todos aquellos que serán partícipes de esa misma promesa. Porque de Abraham no solo saldrá una nación, también será padre de muchas otras. No hay parangón, en ninguna cultura contemporánea al patriarca, en la que una deidad haga pacto alguno con un mortal. Aquellos dioses de antaño sólo realizaban sus demandas, y prometían un trato favorable a cambio.

Dios quería que Abraham, en persona, fuera…

Ver la entrada original 386 palabras más

La LLum

Hi ha coses meravelloses sobre la llum, però també hi ha coses terribles. El fet que la llum de l’Esperit de Déu irrompi dins d’un cor i una vida que ha estat vivint feliç i plàcidament sense Déu, esdevé un autèntic infern. La llum provoca doncs confusió i desastre. L’entrada de la llum fa que tot allò que pertany a la nit trontolli. La nit del paganisme es divideix, no tant per la vinguda de la civilització, sinó pel testimoni d’homes i dones que són fidels a Déu.

El Senyor utilitza l’ull com a símbol de la consciència d’un home que ha estat restaurat per l’Esperit Sant. Si caminem en la llum, estant Déu a la llum, els nostres ulls romanen ben enfocats, fent que, lenta però certament, totes les nostres accions comencin a redreçar-se mentre tot s’ompla d’harmonia, senzillesa i pau.

Preguntes per reflexionar: Què m’ha revelat la llum del Senyor de confús, desconcertant o poc clar? Centrant-nos en el Senyor. De quina manera tot allò que esdevé borrós arriba veure’s amb nitidesa, pau, senzillesa i harmonia?

Oswald Chambers

Cites preses de So Send I You i Estudis al sermó sobre la muntanya, © Discovery House Publishers

Génesis 17:3

Avatar de CarlesmileEn Tierra Seca

3. El primer requisito para tener auténtica comunión con Dios no es el corazón altanero ni la mano alzada, sino todo lo contrario: El corazón humilde y el rostro postrado. A menudo, los silencios de Dios no ocurren tanto porque Dios no desee hablarnos, más bien somos nosotros quienes no nos acercamos a Él como es debido. En este episodio, por primera vez, nos es revelado el nombre de Dios: “eil-shadday”(Dios todo poderoso). Asistimos a un acto de estrecha comunión entre Dios y Abraham, en el que percibimos no solo su inmensa majestad y poder, sino también su deseo de comunión con nosotros.

Aprendemos que para tener esta relación con Dios debemos empezar considerando quién es nuestro interlocutor, y cuál es nuestra verdadera condición. Lo primero que uno hace cuando descubre a Dios es, necesariamente, caer al suelo en una actitud de humillación y adoración. Aún hoy en oriente…

Ver la entrada original 274 palabras más

La pau de Jesús

Parlem de la pau de Jesús, però ens hem adonat alguna vegada com era aquesta pau? Llegeix la història de la seva vida, els trenta anys de submissió silenciosa a Natzaret, els tres anys de servei, la calúmnia i el menyspreu, el maltractament i l’odi que va patir, tot va ser infinitament pitjor del que nosaltres mai podem arribar a passar; tot i això la seva pau va romandre impertorbable, res la va fer trontollar. És la pau que Déu exhibirà en nosaltres als llocs celestials; no hi ha pau com aquesta en tot afany a la vida, en el treball que ens ocupa, en el nostre estat físic, allà on Déu compon les nostres circumstàncies: «La meva pau»: És la pau impertorbable i inviolable que Jesús va impartir-nos per cada aspecte de la nostre vida.

El teu toc encara té el seu antic poder. Toca’m, Senyor, fes-me tenir comunió amb tu mateix fins que tot el meu ésser resplendeix amb la teva pau i el teu goig.

Preguntes per reflexionar: Tinc el tipus de pau que pot suportar els assalts de la calúmnia i l’odi? Què és més probable que pertorbi la meva pau? Per què?

Owald Chambers

Cites preses de: «Our Brilliant Heritage» i «Knocking at God’s Door,», © Discovery House Publishers

Jesús, el princep de la Pau

Jesús és el «Príncep de la pau» perquè només en ell els homes poden tenir la bona voluntat i la pau de Déu a la Terra. Gràcies a Déu que mitjançant aquest Fill estimat, la gran pau de Déu pot venir a cada cor i a cada nació sota el cel, i no pot venir d’una altra manera. Cap de nosaltres mai podrà tenir bona voluntat vers Déu si abans no escolta el seu Fill. L’únic camí vers la pau, la salvació, el poder, i tot allò que Déu té en el camí de les benaurances i les benediccions per a nosaltres individualment i per al món sencer es troba només en el Fill de l’Home.

Quan s’utilitza la frase: «la Passió del nostre Senyor», s’està parlant de la transfiguració de la pau, el poder i la paciència.

Preguntes per la reflexió: De quina manera intento fer la pau amb Déu sense passar pel seu Fill? La meva pau és apassionada o letàrgica?

Oswald Chambers. Cites preses de: «Ell em glorificarà», © Discovery House Publishers

Un espíritu maligno expulsado

Marcos 9:14-29

En este episodio Jesús se encuentra con algunos discípulos enzarzados en discusiones y polémicas con los fariseos, grandes amantes de este tipo de debates. Es de notar que se encontraban rodeados de una gran multitud quizá porque la gente tiene cierta tendencia a la morbosidad y al deleitarse con acaloradas discusiones.
¿Pero, merece la pena enzarzarse en polémicas estériles? En aquel momento, la discusión no era otra cosa que la consecuencia lógica de no tener la suficiente fe como para estar a la altura de las circunstancias. Por muchas razones que tuvieran los unos y los otros, lo cierto era que no habían conseguido expulsar aquel espíritu inmundo a causa de su falta de fe.
El Señor Jesús no esconde su frustración con sus discípulos. Después de todo lo vivido con ellos, estos apenas tienen fe. La expresión “generación incrédula” denota que la falta de fe de los discípulos no era algo “ocasional”.
Qué duda cabe, que la tarea que tenían los discípulos por delante con aquel endemoniado era mayúscula. Existen seres espirituales que habitan en seres humanos, los subyugan y los torturan. Cuenta el texto bíblico que el espíritu maligno, al percatarse de la presencia de Jesús, hizo una demostración de fuerza y de poder sobre el hombre que tenía sometido.
Inmediatamente, Jesús busca en el padre del muchacho poseído un apoyo de fe sobre el cual trabajar. La pregunta de Jesús evoca la que pudiera haber hecho un médico. Jesús involucra al padre del chico en la expulsión del espíritu inmundo. La respuesta del hombre deja ver la magnitud de la influencia demoniaca sobre su hijo. El espíritu no solo ha utilizado ese pequeño cuerpo para habitar, también ha hecho todo lo que ha podido para torturarle hasta la saciedad. El hecho que el Padre describiera la situación de su hijo retrospectivamente provoca en él una catarsis por la cual se ve abocado a abrazar la fe en Jesús. Por un lado, reconoce la capacidad y autoridad de Jesús para expulsar demonios, y por otro, le pide que tenga misericordia de él y de su hijo.
Una vez más Jesús habla de las excelencias de la fe: “Todas las cosas son posibles para aquel que cree”. Sus palabras suscitan en nosotros la pregunta: “¿Cuánta es nuestra fe?”. Las palabras del padre se volvieron en clamor. Su grito implorando misericordia lo desnudó de todo orgullo y le humilló hasta el punto de reconocer su incapacidad para albergar esa fe que tanto necesitaba.
Al parecer, un imprevisto aceleró la labor de Jesús. Una multitud tumultuosa se precipitaba al lugar donde Jesús trataba de echar aquel demonio. Jesús nunca fue amigo de grandes multitudes. No las rechazaba, pero si podía, las evitaba. Así que la inminente aparición de todos aquellos hombres precipitó los siguientes acontecimientos.
Es obvio que por ser sordomudo no estás necesariamente poseído por el diablo. Sin embargo, en este caso, la posesión demoniaca ejercía de ese modo su dominio y opresión sobre el hombre afectado. Jesús, entonces, identifica el ente causante de aquel mal y ordena, con autoridad divina, su inmediata expulsión de aquel cuerpo, de una vez por todas.
Después de aquel exorcismo, quedan demostrados los devastadores efectos de la posesión demoniaca en aquel muchacho. Nunca hay que desestimar ni el poder ni la capacidad demoledora de las tinieblas en el ser humano. Tal fue el zarandeo final sufrido por aquel hombre, que todos pensaron que estaba muerto.
Acto seguido ocurrió algo que aquel hombre no olvidaría jamás. Sentir la mano de Jesús tomando la suya. Sentir como las fuerzas que le habían robado volvían a ser suyas. Ver como podía levantarse de nuevo por su propio pie. Jesús hizo algo que nada ni nadie había conseguido con anterioridad, devolver a aquel hombre la libertad, la sanidad y la paz que con tanto ímpetu le habían usurpado.
Pasado aquel suceso, llegada la quietud del recogimiento del final de la jornada, Jesús escucha de sus discípulos aquello que, probablemente, esperaba oír: “¿Por qué no pudimos echarlo fuera?”.
Para vencer las fuerzas espirituales malignas que campan a sus anchas en los corazones humanos lo último que debemos hacer es confiar en nosotros mismos. Manchas de orgullo cayeron sobre aquellos discípulos al recibir el mandato de Jesús. En definitiva, querían obedecer a Jesús, pero sin contar con Él. Dicho también de otro modo, quisieron añadir mérito personal a la labor que les había sido encomendada. Sin embargo, nada en absoluto podemos esperar, ningún logro en nombre de Jesús podremos conseguir si no imploramos antes a nuestro Señor en oración. Cuanto más humilde es la iglesia, más tiempo dedica a la oración, y menos se aferra a este mundo. Es necesario abandonar estos viejos rudimentos mundanos para poner en práctica nuestra fe en Jesús. Sólo entonces añadiremos algo de “sana insensatez” a nuestras vidas, y dejaremos libres nuestras manos de bienes materiales para así poder luchar con armas espirituales.