Génesis 17:6

Avatar de CarlesmileEn Tierra Seca

6. Al igual que antaño, lo más importante en la vida no es lo que nos llevamos, sino lo que dejamos. Dios no solo hará de Abraham un hombre fecundo en descendencia, también hará que de este linaje salgan naciones y reyes. Y si bien es cierto que, en cuanto a la sangre, Abraham fue padre de Israelitas, Ismaelitas, Medianitas, Edomitas, y otros pueblos árabes, se entiende que la promesa va más allá. Porque Dios, en realidad, ya está apuntando a la resurrección.

La misma promesa de fecundidad del versículo evoca la
bendición prometida en el mismo momento de la Creación, repetida posteriormente
a Noé después del diluvio. La promesa de reyes nos recuerda también el dominio
y la mayordomía sobre la creación que dio Dios a Adán y Eva. El pacto de Dios anticipa
el restablecimiento del mandato de la nueva creación. Abraham pasa a ser un
nuevo…

Ver la entrada original 197 palabras más

En mig de les circumstàncies

Parlem de «circumstàncies sobre les quals no tenim cap control». Ningú de nosaltres pot dominar les seves circumstàncies, però sí som responsables de la manera en què ens dirigim davant de la realitat que ens planteja cada situació. Dos vaixells poden navegar en direccions oposades tot i tenir el mateix vent, tot depèn de l’habilitat de cada pilot. El timoner que conduir el seu vaixell cap a les roques s’excusà dient que el vent anava en aquesta direcció; però el que va portar el seu vaixell fins a bon port navegava amb el mateix vent, la diferencia és que aquest últim sabia com disposar les veles de tal manera que el vent el portés per la trajectòria que ell desitjava. El poder de la pau de Déu us permetrà orientar-vos mentre solqueu els mars de confusió propis de la vida quotidiana.

Senyor, a vos em dirigeixo, només a vos. No soc mes que un home sense llar sinó em toques amb la protecció de la teva pau, el dolç sentit del teu amor.

Preguntes per reflexionar: Quin poder té la pau a la meva vida? Despullo la pau del seu poder insistint que es rendeixi davant del meu «sentit comú»? Què pot arribar a donar més seguretat que estar en pau amb un Déu tant amorós?

Oswald Chambers

Cites extretes de The Moral Foundation of Life and Knocking at God’s Door, © Discovery House Publishers

Però si no us satisfà de tenir el Senyor per Déu, escolliu avui quins déus voleu adorar: els que adoraven els vostres pares quan vivien a l’altra banda de l’Eufrates, o els déus amorreus, en el país dels quals ara viviu. * Jo i la meva família adorarem el Senyor! Josué 24:15

L’Encarnació de Jesucrist

Quan Déu s’encarnà en Jesucrist, tenint com a finalitat eliminar el pecat, els homes no van van trobar res en ell digne de ser desitjar. Però quan el cor d’un pecador és conquerit, la ment i el  cor arriben a un estat en el son capaços d’entendre el motiu pel que va ser necessari que Déu fos Encarnat. El pitjor estat en que un  home pot arribar a trobar-se és aquell en el que mai ha sentit el més petit remordiment  o convicció de pecat, trobant-se tot feliç i tranquil, però alhora, absolutament mort dins l’esfera d’aquelles coses que Jesús representa.

La majoria de nosaltres som superficials, no ens preocupa la Realitat. Estem satisfets amb les comoditats que podem gaudir sense esforç, i amb tota tranquil·litat, però quan arriba l’Esperit de Déu pertorbant l’equilibri de la nostra vida, malauradament, preferim ignorar tot allò que ens revela.

Preguntes per reflexionar: Per què una pau fora de lloc és tan letal? Per què la nostra pau és tan efímera? Per què el benestar és enemic de la pau?

Però si no us satisfà de tenir el Senyor per Déu, escolliu avui quins déus voleu adorar: els que adoraven els vostres pares quan vivien a l’altra banda de l’Eufrates, o els déus amorreus, en el país dels quals ara viviu. * Jo i la meva família adorarem el Senyor! Josué 24:15

Oswald Chambers. Cites preses de Bringing Sons into Glory i The Psychology of Redemption, © Discovery House Publishers

Los apóstoles reprobados

Marcos 9:30-40

Jesús remprende su camino, continua el trayecto que le ha trazado el Padre y que tiene como destino final la Cruz. Como siempre, tiene que andar con sumo cuidado, pues todos sus movimientos son observados con detenimiento por aquellos que buscan arruinar el plan que le ha sido trazado por el Padre.
El mensaje del evangelio solo es entendido cuando el Espíritu Santo abre los ojos de nuestro entendimiento. La naturaleza humana no solo no entiende el mensaje de la cruz, también se opone frontalmente a él, así como a Jesús y a sus enseñanzas. Vemos aquellos hombres, especialmente los religiosos, no soportan al Hijo de Dios, su deseo es simplemente quitárselo de encima. Pero eso solo podrá acontecer cuando Él mismo se entregue voluntariamente a la muerte. Aunque esta no podrá retenerlo mucho tiempo. Porque la muerte de Jesús será tan real como su resurrección tres días después. Solo Jesús podrá abrir los ojos de la fe de aquellos discípulos que temían tan solo preguntarle, porque sabían que sólo él conoce lo más recóndito del corazón.
Finalmente, Jesús y sus discípulos llegan a Capernaum, la residencia habitual de Jesús. Allí reposaron y tuvieron un tiempo de charla y recogimiento. En ese momento de conversación sosegada, Jesús les hace confrontar sus propios conflictos. Jesús no sólo supo encontrar el momento adecuado para tratar los problemas que tenían entre ellos, también supo formular aquella pregunta en la que debían de verse reflejados “¿Qué discutíais por el camino?”. La respuesta fue aquella que suele ocurrir cuando queda al descubierto algo de lo que avergonzarse:”Silencio”. A veces es necesario provocar ese silencio, porque permite escuchar en nuestro interior la voz de nuestra conciencia. Los discípulos habían estado discutiendo quien de ellos sería el “mayor”. Una actitud infantil, e inmadura indigna de aquellos que tenían que ser una parte tan importante del Reino de Dios. Su actitud denotaba una ambiciosa sed de poder y de grandeza totalmente opuesta a los principios de Jesús. Sin embargo, la pregunta de Jesús, y el despertar de la conciencia empezaban a martillear aquellos empedernidos corazones.
El Reino de Dios no es cuestión de poder ni de riqueza. Es más bien todo lo contrario, se trata de servir al prójimo y no buscar la preeminencia. Una enseñanza tan sencilla como esta es de crucial importancia en el Reino de Dios. Sin embargo, es pasada por alto con demasiada frecuencia. Por desobedecer este principio de amor y de humildad, fecundas y prometedoras obras de Dios se han ido al traste. Así ocurría con aquellos afanados discípulos que tanto confundían los principios del Reino de Dios con los principios del reino de los hombres.
Jesús sabía perfectamente que una imagen vale más que mil palabras. La imagen de aquel niño sujeto en sus brazos era aún más clara que la regla que les acababa de enseñar: “Más bienaventurado es servir que ser servido”. Nada como la sencillez, la frescura y la inocencia de los niños para hacernos ver lo altivos, rancios, y ladinos que podemos llegar a ser los adultos.
Como aquellos niños sujetos en los brazos de Jesús, tranquilos y confiados, sin pretensiones ni apariencias, buscando sonrisas en las que reflejarse. Así debemos ser los seguidores de Jesús. No se trata meramente de recibir en nombre de Jesús a los desprotegidos y a los necesitados, se trata también de identificarnos con ellos de tal modo que hagamos nuestras sus desdichas. Si recibiendo a un niño recibimos a Jesús, cuanto más necesitamos nosotros ser recibidos por Él.
Interesante cuestión la que es planteada a Jesús en el versículo 38. Basados en un mero: “Hemos visto”, que denota falta de conocimiento y superficialidad, aquellos discípulos en boca de Juan levantan uno de esos perjuicios colectivos que, abonados siempre con ignorancia, propagan la exclusión y el rechazo a todo aquel que no está con nosotros.
Lo cierto era que un extraño echaba demonios en nombre de Jesús, algo que ellos mismos, siendo discípulos “oficiales”, no llegaron a conseguir en diversas ocasiones a causa de su incredulidad. Así que, motivados más bien por la envidia, aquellos discípulos se ponían en evidencia mostrándose beligerantes con aquel exorcista solitario. Así pues, su enojo era en realidad síntoma de su propia frustración.
Los discípulos tenían autoridad solamente porque Jesús se la había otorgado, sin embargo, no la utilizaron correctamente prohibiendo actuar aquel hombre. Notemos también que su enfado no es tanto porque aquel hombre no siguiera a Jesús, sino porque no les seguía a “ellos”, refiriéndose erróneamente a Jesús y a ellos mismos.
A pesar de todo, Jesús no les quitará la autoridad que les dio, pero sí les enseñará a usarla. Les enseña que nadie puede obrar milagros en el nombre de Jesús y luego hablar en contra de él. Seguidamente, Jesús cita una de sus frases más conocidas: “El que no es contra nosotros, por nosotros es”. Estas palabras de Jesús deberían mantener nuestros ojos bien abiertos, pues ciertamente, descarta, definitivamente, cualquier atisbo de neutralidad en el ser humano. Así que debemos estar dispuestos a admitir que algunos siguen a Jesús, sin estar entre nosotros, y que otros que están entre nosotros puede que no sigan a Jesús.

La llum del veritable testimoniatge

La qüestió és que predicar es ben fàcil, és terriblement senzill explicar a la gent el que ha de fer; una altra cosa ben diferent és que el missatge de Déu et torni com un bumerang: «Has estat ensenyant a totes aquestes persones que haurien de ser plens de pau i de joia, però què passa amb tu? Ets ple de pau i alegria? «El testimoni veritable és aquell que mostra la seva llum en obres que posen de manifest el tarannà de Jesús; qui viu la veritat tal com la predica.

La vida de Déu es manifesta joiosament mitjançant una pau que no desitja l’elogi. Quan un home transmet un missatge que sap que és el missatge de Déu, el testimoniatge del compliment del propòsit creat es donat a l’instant, la pau de Déu s’estableix, i l’home no es preocupa per cap elogi ni en culpa a ningú si no el rep.

Preguntes per reflexionar: Quina veritat predico millor que practico? Hi ha algun conflicte sense resoldre entre mi i algú altre que plani com una ombra que amaga la llum de Crist? Quin orgull n’impedeix fer les paus?

Titus 3:1-3

Cites preses de The Love of God, © Discovery House Publishers

Un cor enfosquit

Un cor enfosquit és una cosa terrible, perquè un cor així pot fer a un home pacífic. Un home que diu: «El meu cor no és dolent, no sóc convicte de pecat; tota aquesta plàtica sobre néixer de nou i ser ple de l’Esperit Sant és un absurd.» El cor natural necessita l’Evangeli de Jesús, però no el vol, lluitarà contra ell, perquè és necessària la convicció de l’Esperit de Déu perquè els homes i les dones arribin a saber quant necessiten experimentar una obra de gràcia tan radical dins els seus cors.

Hi ha moments en què la pau interior es basa en la ignorància; però quan ens despertem als problemes de la vida, que ara més que mai s’estiren i s’arronsen com fortes onades, la pau interior és fa impossible si no la rebem del nostre Senyor. Quan el Senyor va parlar la pau, va fer la pau. Alguna vegada has rebut el que ell ha parlat?

Pregunta per reflexionar: Quin tipus de pau tinc: el tipus que ve de confessar qui sóc i reconciliar-me amb Déu o la que ve d’ignorar qui sóc i de viure enganyant-me a mi mateix?

Cites extretes de la psicologia bíblica i la disciplina cristiana, d’Oswald Chambers © Discovery House Publishers lsdlo

2 Corintis 4:3-4

El camí de la Pau

Quan preguem a Jesucrist per altres vides, tota perplexitat s’esvaeix perquè ell no en pot tenir de perplexitat sent el nostre afany aferrar-nos a Ell. Confiem, doncs, en la seva saviesa compartint amb ell la certesa que tot anirà bé. «Ell es manté fidel; ja que no pot negar-se ell mateix «(2 Tim. 2:13). El cant dels àngels encara és la veritat: “Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima.”

En totes les coses, el camí de la pau interior ha de ser segons el beneplàcit i la disposició de la voluntat divina . No ens ha de sobtar doncs que tantes coses succeïdes segons el capritx de cadascun no hagin trobat aquest camí i hagin acabat sent part d’una vida dura i amarga, sempre inquieta o mal humorada, tot perquè no hem trepitjat abans el camí de la pau, aquell que és segons la voluntat de Déu.

Preguntes per reflexionar: Quines perplexitats pertorben la meva pau? Quins son els gestos de pau que espero dels altres i que jo no estic disposat a fer? De quina manera encara m’he de adaptar al beneplàcit de Déu?

Salmos 4:7-8

Oswald Chambers. Cites extretes de la disciplina cristiana, © Discovery House Publishers

La vinguda de Jesucrist

La vinguda de Jesucrist no es quelcom pacífic, és inquietant, colpidora. Estic realment disposat a néixer al regne on es Jesucrist?  Si és així, he d’estar preparat pel caos que em vindrà directament del regne on em trobo ara. El govern que fins ara ha estat vigent entre Déu i l’home ha de ser eclipsat, i l’entrada de Jesucrist vol dir caos absolut pel que te que veure la meva manera d’entendre les coses , per que vol dir posar-ho tot cap per avall. El vell ordre i la seva vella pau han de marxar, deixant enrere tota possibilitat de poder recuperar la pau d’aquest vell sistema.

Quan Satanàs governa el cor del home natural. Trobant-se aquest sota inspiració del maligne, no troba motiu per estar amoïnat, està en pau, arrelat en pulcre mundanitat (cf. Salm 73), es per això que abans que Déu pugui governar el regne d’un home primer ha de fer caure aquest fals govern.

Preguntes per reflexionar: Quin caos he de passar per arribar a tenir la veritable pau? Quina pertorbació és necessària per superar el vell ordre? Quina falsa llei ha de ser derogada?

Oswald Chambers. Cites preses de: Servent com el seu Senyor, © Discovery House Publishers ity

Mateu 10:34-39

JUST AL MOMENT OPORTÚ

Durant segles, un Salvador va ser promès al poble de Déu. Anhelaven i pregaven per ser rescatats. Llavors el dia correcte, al lloc adient, al moment adequat, Jesús va néixer. Tot i que Déu rarament arriba al moment que li hem designat, ell sempre ve quan cal. Tots estem esperant alguna cosa, sovint preguntant-nos si Déu s’ha oblidat de nosaltres. Durant l’espera, deixeu que el naixement de Crist us animi. El fet que Déu encara no us hagi respòs (pel que sembla), no vol dir que us hagi abandonat. Per a ell, un dia és com mil anys i mil anys són com un dia. Aquest mateix minut Ell està treballant per la seva glòria i per al vostre bé. Encara que les circumstàncies diguin el contrari, Déu vindrà, segons el seu calendari, complint els plans a llarg termini que té per a cada un de vosaltres. Així que, no abandoneu abans d’hora. Fes teva l’esperança del pessebre i sàpigues que ets estimat i de gran valor pel Déu que va baixar del cel i va arribar just al moment idoni per a tu.
MEDITACIÓ. (Hark the Glad Sound).
Escolta el so alegre! El Salvador arriba,
El Salvador promès fa tant de temps;
Que cada cor prepari un tron, i cada veu una cançó.
Ell ve a lliurar de, l’esclavitud de Satanàs.
Les portes de llautó s’obren davant d’ell,
Els grillons de ferro cedeixen.
Ell ve a restablir el cor trencat
A guarir l’ànima sagnant, I amb els tresors de la seva gràcia enriquir els pobres humils.
Els nostres feliços hosannas, Príncep de Pau, la teva benvinguda proclamaran
I els arcs eterns el teu nom estimat anunciaran.
Philip Doddridge.
PREGUNTA. Pare, trobat amb mi a l’espera, el lloc on desitjo allò que encara no veig clarament. Calma el meu cor i donem la capacitat de saber que estàs a prop. Crec que els teus plans són bons. Ho veig en el naixement del teu únic Fill. Però, de vegades, lluito per veure més enllà de la boira que em envolta. Renova la meva confiança mentre llevo els ulls a tu. Que siguis glorificat en la meva vida durant aquests temps d’expectació. Amén.

La son de Dèu

 «Guardar silenci per a Déu» no vol dir caure en un mer sentimentalisme, ni enfonsar-se dins l’abstracció, sinó endinsar-se deliberadament al centre de les coses i centrar-se en Déu. Quan has estat portat a una relació amb Déu a través de la Expiació del Senyor Jesucrist i  et concentres en ell, vius moments meravellosos de comunió. Mentre esperes només en Déu, concentrant-te en els aspectes gloriosos de la seva salvació, entren dins teu el “son de la pau” de Déu, la certesa de que ets al lloc on Déu està fent tot d’acord a la seva voluntat. 

La pau que dóna el nostre Salvador és el més profund que pot experimentar la personalitat humana, és una pau totpoderosa  que sobrepassa tot enteniment. 

Pregunta per reflexionar: He entrat a la «son de la pau» de Déu on descanso plenament perquè sé que és Déu el que està treballant a traves meu, i no jo el que treballa per Ell? 

Cites extretes  de The Place of Help (Oswald Chambers), © Discovery House Publishers